És senzill ser feliç malgrat sovint oblidem el significat de l’expressió i perdem l’essència de la paraula “felicitat” en sí mateixa. Ser feliç esdevé per a molts de nosaltres l’objectiu a assolir a la vida, quan en realitat ser feliç és, de ple,  el camí tranquil, serè i en pau per viure la nostra vida. La diferència es fa evident, doncs, malgrat la dificultat de tenir-la ben present en el nostre dia a dia i en les nostres rutines quotidianes. 

Tots volem ser feliços al llarg de la vida. No hi ha ningú que digui que no ho vol ser. Cada cert període de temps, els més agosarats, fent examen de consciència, ens preguntem si ho som o no. Moltes de les respostes són poc precises. Bastant, en certs moments, sovint, a estones... conforten, sembla, el nostre profund esperit. De debò és així? De debò és això? Què trobem a faltar que ens impedeix dir SÍ ? Potser pretenem sentir qui sap què dins el cor o el cos? Una esgarrifança?  Què? No hi ha resposta a aquestes preguntes. El deix antropològic no ens ha pogut donar les solucions perquè no són aquestes les preguntes encertades pel què fa a la felicitat. La imprecisió que sentim del seu significat radica en el passat-present cultural que portem, el llegat que portem a les nostres motxilles. “Treballa i seràs feliç”, “Si et sacrifiques t’arribarà la felicitat”... i així un bon grapat de sentències d’abast popular que han significat molt més que paraules. Més aviat lloses que ens han impedit el goig de la felicitat, esperant sentir “no sé què” dins nostre.

Hem pensat alguna vegada que som feliços cada instant que fem allò que ens fa sentir plens, útils i bé amb nosaltres mateixos? Provem-ho. És en aquests instants que serem feliços a la feina, passejant, cuinant, fregant, descansant, rabiant, i plorant i tot. La felicitat com a consciència de vida i regal d’existència, malgrat els episodis de dolor i patiment que tots tenim i tindrem. I si comencem a viure el present com a moment únic ? I si ens empoderem de la nostra vida restant-li poder al temps? I si vivim conscients dels actes de cada dia, sigui l’hora que sigui, fent el que fem i acompanyats de qui estem? I si cada dia aprenem a ser agraïts amb les infinites possibilitats que se’ns presenten?

El camí és ample i en qualsevol instant podem començar  a viure plenament la nostra existència i viure millor; alguns sense tantes coses probablement, d’altres, amb més autonomia i autenticitat. Tan se val. Viure els set dies de la setmana, i els mesos i anys sencers.

Viure per satisfer l’esperit d’aquesta aventura increïble que és l’existència humana i terrenal per poder marxar en pau, plens de goig i satisfets, quan sigui el moment.

Ara és l’hora d’aprendre a viure per saber morir.